Acabem les conferències del cicle “Dimecres del Crexells” amb Un dia tranquil de Ponç Puigdevall amb Xavier Pla com a moderador.
Puigdevall és crític literari i es nota; es nota en la gran quantitat de referències biogràfiques i literàries que fa, tant en el col·loqui com en la seva obra. Fins i tot comenta que, al escriure, fa el que ell anomena “autobromes”. Per exemple, a la pàgina 51 escriu “… l’abúlia amb que el contemplava el sofà unànimement tacat.” en referència al conte de Borges “La noche unánime”.
Un dia tranquil , que de tranquil no en té res, recull el repte narratiu de l’Ulises de James Joyce obra que narra les 24h de la vida quotidiana d’una persona normal.
El repte, doncs, es diu “Estil”: captar l’atenció del lector no per l’extraordinari sinó per l’esforç estilístic que és el que dona significat, aconseguir que al final de la novel·la el lector digui “no ha passat res però quina obra més bona”.
En Xavier Pla, talment, reivindica que en tallers de narrativa es tracta poc el interès literari que pot tenir una vida normal ja que prima l’escriure sobre aventures, assassinats, misteris…
Puigdevall escriu amb frases llargues, cosa que diu és una qüestió de respiració: les persones fumadores (ell és fumador compulsiu) i els asmàtics escriuen frases llargues. Això es pot veure en l’escriptura de Proust (gran fumador) en front de la de Kafka, per exemple.
Puigdevall escriu a mà, a l’antiga. Ens ensenya les notes i el manuscrit d’Un dia tranquil. Afirma que, encara que pugui semblar místic, ell reconeix la seva lletra i que, de vegades, veu que aquesta no és ben bé la seva; això l’alerta de que no va pel bon camí. Escriure a mà, escriure i reescriure… és la manera de dominar el text.
La crítica ha qualificat Un dia tranquil com a “una faula moral d’un personatge fracassat”. Segons l’autor, m’és aviat, és “una novel·la moral sobre un personatge de faula”. Havia de ser com un poema d’Ausiàs March on s’analitzés moralment la situació d’un personatge al límit, a tocar de l’abisme, del ser res, del veure el suïcidi com una possibilitat…
I, en contraposició al “Sí” final de l’obra ja esmentada de James Joyce, Un dia tranquil acaba amb un “No”, un no al fracàs.